El 2006, després de les dues temporades a Lausanne i tornat a Barcelona per ingressar a IT Dansa, el dia de l'estrena del duet DOS coreografiat per Claudi Bombardó, Miquel G. Font va patir una forta lesió al genoll. Després de passar per quiròfan de la mà del Dr. Kirscher amb una reconstrucció total del genoll, tres mesos de rehabilitació i físio, les esperances de poder tornar a ballar al nivell al qual havia arribat eren molt escasses.
Un cop recuperat com per poder començar a caminar, va anar de viatge amb un grup d'amics a Taizé, un monestir on s'acullen milers de joves d'arreu del món cada setmana. Allà hi va trobar un lloc on poder reflexionar en què fer amb la seva vida després de l'impacte emocional de quedar-se sense la dansa. Taizé és una comunitat ecumènica de monjos que, per fer aquella acollida necessitava un equip de voluntaris, alguns temporals i alguns permanents per tal de fer-ho possible. Al cap d'una setmana d'estar allà va decidir quedar-s'hi i esdevenir un d'ells.
Amb la plena pau interior assumint que la dansa que havia viscut des dels tres anys es quedava com un capítol passat, va començar a compartir la seva experiència amb altres joves amb qui convivia com a permanent en la petita comunitat de voluntaris. Explicava i també escoltava, fet que desenvoluparia una necessitat de plasmar-ho tot en llibretes. També va començar a retrobar-se amb el seu altre vessant: la música a través dels cants de Taizé; una música coral, màntrica i plaent. Va començar a escriure partitures del que seria l'embrió del seu Rèquiem d'Aire i noves peces en piano que formarien part de Unfinished Business.
Al cap de sis mesos vivint a Taizé i endinsat en una vida monàstica, envoltat de joves i amb prou experiències com per inclús plantejar-se una vida monàstica com a continuació del seu viatge, va haver de fer la visita protocol·lària al cirurgià que l'havia operat feia nou mesos. Aquella visita aniria acompanyada de dues setmanes de físio i exàmens. Però passat aquell temps, el doctor que havia reconstruït el genoll no entenia per què s'havia recuperat en un estat que ni ell podia esperar. Indagant el perquè d'aquella extraordinària recuperació del genoll analitzant les rutines que es duien a terme en aquell lloc, van arribar a la conclusió que la raó era la pregària:
- Mientras tu le pides a Diós qué hacer, Él te està respondiendo.
Les pregàries de Taizé es fan de genolls a terra, que està un pelet inclinat i, per no forçar els genolls, se sol posar un tamboret just entre els talons i les natges. Aquella rutina, tres vegades al dia i durant sis mesos, van esdevenir inclús una tesi de recuperació pel doctor. El resultat era que el genoll estava inclús en millors condicions que abans de la lesió, ja que amb la reconstrucció es van assegurar que no hi hagués cap possibilitat que es tornés a produir. En Miquel podria tornar a ballar.
Aquella paradoxa que va trencar tot el procés emocional i empàtic de tal manera que va decidir tornar a Taizé per restablir la nova i inesperada realitat. Però només arribar de nou a Taizé, la primera missió seria tornar a sentir el cos disponible. Per tant, en lloc d'anar a les pregàries de cada matí, es va construir una barra i dia rere dia va anar recuperant la força, la tècnica i la consciència corporal.
I entre les moltes reflexions que va fer durant els 5 següent mesos, la més transcendental va ser la principal: Tots tenim cossos. Així va ser com Taizé es va convertir en l'origen d'Habemus Corpus com a concepte filosòfic amb el qual firmaria la seva obra futura incloent el nom de la seva pròpia companyia fundada l'any 2010.
Al final del seu recés a Taizé va rebre un últim consell de qui havia estat un dels seus guies durant un any:
- Parla només quan tinguis quelcom a dir – Fr. Stephen, Taizé. -
Aquesta és la base de tot el seu treball. Amb aquesta cita G. Font va desenvolupar tots els seus conceptes a partir de fets reals trets de l'escolta dels molts testimonis amb qui va compartir durant aquell any, parlant sempre de temes concrets. Així també s'asseguraria que els seus artistes tinguessin una raó específica per interpretar, moure's o fer qualsevol acció dins d'una obra evitant ambigüitats o moviment, banalitats.
Durant tota experiència acumulada com a ballarí, des d'un inici de la seva carrera, G. Font va anar escrivint tot allò que veia, aprenia, sentia dels molts coreògrafs i directors pels qui va treballar. I ho jutjava en l'àmbit individual posant-ho en, o bé en una llista de factors positius o bé en una llista de factors a millorar o obviar. Sempre havia enfocat aquestes reflexions cap a la voluntat futura de dirigir produccions i que Habemus Corpus en fos amb la seva pròpia firma.
Un cop va començar a crear, el primer que va fer va ser aplicar-se les lliçons que ell mateix s'havia donat, i així poder emmirallar-se a l'instant amb els ballarins. Ajudava també el fet que ell també era un dels ballarins de les seves primeres produccions.
"Habemus Corpus, tota una filosofia de treball empàtic tant per l'artista com pel que observa"
Jordi Sora - Escena de la memòria - setembre 2016.