La música en segon terme, però sempre present
Des dels tres anys, a la mateixa escola de dansa on va començar a fer els primers passos, ja feia l'assignatura de llenguatge musical i cant, i de seguida va començar a estudiar paral·lelament piano a l'escola de música de Pineda de Mar fins als disset anys. Durant aquells anys d'estudi, va desenvolupar una creativitat musical. Durant els dos anys d'estudis a l'Institut del Teatre va adquirir coneixements del mètode Dalcroze i a l'escola de Rudra Béjart va treballar la tècnica de cant mentre al Conservatori de Lausana faria estudis de composició contemporània.
Tenint sempre la dansa, en primer lloc, la música era quelcom per tan sols gaudir, però amb la lesió al genoll que el va deixar aturat de la dansa indefinidament, va ser la música el que el va dur a tenir la que seria l'experiència més important de la seva vida: Taizé (vegeu: Perquè Habemus Corpus?).
Més endavant aprendria a usar programes informàtics per fer composició electrònica / electroacústica i edició musical. Aquests coneixements serien els més importants per tal de desenvolupar la seva carrera com a compositor.
Durant aquells primers anys, va anar component també cançons per a familiars, amics propers o per si mateix segons el lloc i l'estat en què estava durant la seva trajectòria personal. Temes que es quedarien durant molts anys en una simple carpeta molt personal.
Ja l'any 2008, després tota l'experiència musical adquirida, començaria a compondre peces senceres per les seves pròpies coreografies començant per Reaccions amb composició per a piano i violoncel, The Similar things amb música electrònica, Curriculum composició feta amb Marta Roma a Violoncel a dos arcs, i per audiovisuals, com la composició total per la pel·lícula Una boya feliz sota la direcció d'Eloi Tomàs, amb qui col·laborava pel vessant audiovisual dels espectacles que anava produint. També va començar a crear música per altres coreògrafs internacionals com Alessandra Corti i Elfebeinhaupt estrenada a Oldenburg, DE. Més endavant crearia la música sencera per Ecumenicam: Must, amb cant coral preestrenant els primers moviments del seu Rèquiem, i Ecumenicam: Sunday, fusionant l'espai sonor electroacústic amb ell mateix al Piano en directe.
Durant uns anys va anar combinant les seves dues eines artístiques: La dansa i la música. Però la música sempre es quedava en segon terme.
La Demanda creix
L'any 2014, després de decidir deixar els escenaris com a ballarí constant, es va poder bolcar molt més en la composició musical.
Per un costat, per audiovisuals creant la Banda Sonora Original de El Reto de Eva (2014), composició que el faria precandidat als premis Goya 2015, la seva primera seqüela, Más allá del reto de Eva (2018), Propietarios de Sueños (2018) produït per Bakery Productions i RAR - El torró solidari (2019) produït per Rac1 - Torrons Vicenç i estrenada a la Sala Barts de Barcelona.
Pel vessant d'arts escèniques, va continuar creant música per algunes de les seves pròpies peces coreogràfiques, sempre combinant instruments reals a través de gravació directa amb acompanyament o espais electroacústics. Entre les més destacades hi ha la composició de 0'1234, Exodus, Norai i Aire, amb una coral sencera en directe.
També va crear música per altres coreògrafs com Ruochen Wang amb The Thin Lie (Basilea, 2015), de nou Alessandra Corti amb Fieber, (Mainz, 2016), en teatre com Yerma dirigit per Marc Chornet (Barcelona, 2017), Some Time Today for Tomorrow de Jori Kerremans (Bangalore, 2018) o Chroma d'Albert Garrell (Barcelona, 2019). Després d'uns anys concentrat en la seva basant coreogràfica, torna a compondre música per dansa en dues produccions per Pau'a'm: Parets d'Aire i NOR, ambdós estrenats l'any 2025.
I continuava creant petites peces de piano per a ell mateix i cançons per als diferents contextos que la vida li brindava.
El Rèquiem d'Aire, el veurà morir
D'aquelles partitures de cant coral que van començar-se a escriure l'any 2006 al monestir de Taizé, ja n'havia tret bastantes coses, però ell mateix s'havia promès que no acabaria mai aquella composició. Els primers experiments sobre aquella composició els va fer allà mateix quan encara era una composició a 4 veus solistes.
L'any 2012, des del teatre de Klagenfurt, Àustria, on treballaven cantants lírics professionals, ell mateix va aglomerar un per cada veu que duia en aquell moment la composició (6 veus, inicialment). A través de la producció Ecumenicam: Must ja va poder escoltar molt millor les 4 primeres peces que formaven part d'aquella creació que duia 5 anys fent: Maranathà, Lord, Agnus Dei i una primera versió del Kyrie Eleison.
L'any següent, va fer una versió més elèctrica d'un dels moviments, però la primera culminació va ser el 2017 per la producció AIRE, producció que reescriuria el títol de la peça musical i que inclouria dos moviments més: L'ampliació total del Kyrie Eleison i Path to redemption, ambdues a 8 veus. Des de llavors continua treballant en la composició del Credo.
Fet a Casa, l'instrument secret
Ja de nen, li agradava cantar, i de tant en tant, en contextos no musicals creava cançons senzilles i fàcils de cantar. No va ser fins a l'any 2006, en el context de recés a Taizé, on es va retrobar amb la seva veu, ja adulta. Allà, amb la música escrita en partitura per a tothom i amb els coneixements que tenia, durant tot l'any que hi va passar, s'encarregava de les classes de cant a tota la gent que hi passava. Això va fer aflorar els primers esbossos del seu Rèquiem, però a més, millorar la seva tècnica bucal.
Més endavant trobaria la manera de poder posar-ho en pràctica a escala professional al Stadttheater Klagenfurt, on, a més de ballarí, també exerciria com a actor musical en produccions com My Fair lady i West Side Story. Això el va catapultar a reprendre totes les cançons que havia compost i a fer-ne encara més. Però laudarien totes dins un calaix que només les persones pròximes a ell hi tindrien accés, fins a l'any 2022, quan finalment els va recopilar arribant a 15 cançons que es convertirien en el concert Fet a Casa, un concert de cantautor a veu piano i guitarra en directe, on es va escoltant cada cançó breument contextualitzada en data i lloc del món que van ser escrites. Avui en dia, el concert encara continua.
Unfinished Business, aquelles partitures mai escrites
Des de ben petit, havia compost peces de piano que refractaven les seves capacitats tècniques del moment. Aquesta col·lecció es compon d'una cinquantena de peces en piano que moltes d'elles han servit de base per composicions que ha creat sigui per audiovisuals com per arts escèniques, però després de recuperar-les de gravacions antigues i reescriure-les en partitura, han quedat editades en 5 opus dividits per capítol vitals creant un sistema didàctic per aprenentatge de tècnica de piano. El concert Unfinished Business és un viatge de melodies i Leigh Motives molt recordables i identitaris que es pot dur a terme de la mateixa manera que el Fet a Casa.